El diable o dimoni és una figura que ha conviscut durant centenars d'anys entre nosaltres, enredat en les més diverses expressions culturals i populars. És un personatge burlesc, malcarat, sorollós, però, tanmateix, també alegre i inofensiu. El trobem arrelat en moltes i diverses esferes de la nostra activitat cultural i creativa, essent en molts casos el personatge central de llegendes, contes, refranys i festes populars.

Malgrat que la tradició cristiana ens el presenta com l'esperit del mal i condemnat a l'infern, moltes de les seves representacions convencionals són d'una altra mena.

Sense cap idea de blasme, localitzarem el diable en nombroses expressions de la parla col·loquial. Ésser un "pobre diable" significa, gairebé sempre, rebre les bufetades de tothom. També, dit del que sempre li toca les de perdre. També l'utilitzem com a expressió afectuosa quan volem significar les entremaliadures d'un infant i aleshores diem que "és un dimoni" o bé "és un diable".

Com una reminiscència del passat llegendari, quan no podem explicar-nos certes realitats citem el diable com un ésser posseïdor d'un poder infinit. Així és quan utilitzem el mot davant d'algú o alguna cosa que ens desperta la nostra admiració o ens sorprèn; aleshores proferim, per exemple: "Diable d'home: ho ha solucionat en un tres i no res!", o "Diables, com t'ho has fet?". Un altre cas usual és dir: "Diable de pel·lícula, cada cop m'agrada més!".

El diable ha donat nom a tres ponts de Catalunya.

Per altra banda, algunes llegendes catalanes fan referència al personatge diabòlic per explicar-nos la realització de diversos ponts de la nostra geografia, que són coneguts amb el nom de "Pont del Diable". Segons la tradició oral, aquests són obra del diable, que els hauria construït en una sola nit a canvi d'ensarronar l'ànima de la persona encarregada de la construcció. Segurament aquestes llegendes són causa de l'admiració o estranyesa que causaren tècnicament, en el passat, aquestes grans obres arquitectòniques d'origen romà.

També cal recordar que el dimoni sempre ha ocupat un lloc destacable entre els personatges tradicionals de putxinel·lis amb el nom de Banyeta.

Tanmateix, on el diable aconsegueix la seva millor expressió popular és en les nostres Festes Majors, on en grup participa en cercaviles, correfocs, processons i representant el tradicional Ball de Diables.

En definitiva, el diable és una figura casolana que, malgrat que a vegades prengui un aspecte una mica groller, s'ha introduït en una bona part de la nostra experiència col·lectiva, fins a esdevenir un personatge familiar i rellevant.
Els orígens

Els orígens d'aquesta prolífera presència demoníaca en el nostre folklore popular es perden a la llunyania dels temps.

Historiadors com Xavier Fàbregas proposen cercar les raons dels nostres diables en aquelles petites divinitats celestials o tel·lúriques pre-romanes, mestresses del foc i dispensadores de la fecunditat, amb les quals els nostres avantpassats pretenien obtenir els favors de la natura: la pluja, la fertilitat de les bèsties, les collites abundants, la salut el benestar i, com no, la victòria sobre els enemics.

En les nostres arrels llegendàries, les forces elementals de la natura (el sol, la lluna, el llamp, el foc, el bosc, l'aigua...), que afectaven d'alguna manera la vida i el destí de les persones i de les comunitats, foren concebudes com una espècie d'esperit, i convertides en objectes de culte, especialment si se les associava a un esdeveniment notable i inexplicable.

Pel que fa a Catalunya, l'exaltació a la vegetació té una data ben assenyalada, el solstici d'estiu. En aquesta data el culte a la vegetació i la natura es confon amb el culte al sol. I per derivació, al foc. Aquest, en el passat, va ser entès, diríem avui, com un principi energètic vital. Encara avui, per nosaltres la nit de Sant Joan està plena de prodigis.

Grecs i romans miraven d'explicar-se les característiques particulars del seu món físic i social atribuint a cada fenomen trets mitològics o fantàstics, i és de suposar que llurs propostes foren esteses a bona part de la Mediterrània.

Així, pel que fa al dimoni, i més concretament a Llucifer, la mitologia antiga el barrejà amb personificacions lluminoses i resplendents que habitaven a les mítiques i equívoques zones inferiors. En aquestes zones els romans també col·locaren a Vulcà, déu del foc i la forja, i nosaltres hi situem les calderes d'en Pere Botero.

En aquest món soterrat, paradoxalment, els antics hi situaven dues classes de forces misterioses, les que constitueixen l'àmbit de la mort o desolació, i les de la font de la vida i de la regeneració contínua de la terra.

Enmig d'aquests dos plans mítics de la realitat, el saber popular elaborà una sèrie de relacions i conceptes que s'hi encadenen amb dualitat i antagonisme, i són els substrats dels nostres arrelats símbols i creences.

Així, en moltes religions antigues, el dimoni ha estat un esperit intermedi entre els éssers suprems i els humans, en general de naturalesa divina. Aquest esperit se suposava vinculat al destí de l'individu i de la comunitat. La seva condició podia ser benèfica o malèfica, segons l'obediència que lliurava a l'autoritat suprema de la natura.

Originàriament, la iconografia d'aquesta figura diabòlica circulava entre la forma humana i la zoologia més exòtica: rat-penats, llangardaixos, serps... La mateixa zoologia, doncs, que llueixen els nostres dimonis, però superposada a un fons infernal i malèfic, propi de les doctrines maniqueistes.

En el procés de romanització, que com diuen els historiadors va ser a casa nostra un procés llarg i força premeditat que durà segles, l'Església esdevingué cada vegada més forta i persuasiva, i lentament s'apropià tant de la simbologia popular com dels seus ritus.

Si els pobles camperols havien proveït les antigues divinitats subterrànies d'un sentit ambigu i auxiliar, ara l'Església els atorgava una nova significació, unívoca i maniqueista. Cada personificació tel·lúrica de temps passats es convertí en una figura malèfica o, per derivació, diabòlica. Un destí semblant, també, van tenir els nostres bestiaris processionals, que perderen la seva simbologia original per esdevenir símbols zoològics de l'evangèlic.

També amb la cristianització, la conceptualització de les zones inferiors evolucionà cap a un altre sentit, l'infernal, que en el sentit etimològic de la paraula significa alguna cosa o lloc que és molt dolent, desagradable o difícil de suportar.

Les figures dimonials o infernals poden rebre diversos apel·latius, com Llucifer, Satanàs, Pere Botero, Banyut, Borró i altres. Aquestes figures es representen popularment amb banyes i la cua enforcada.

La clàssica versió iconogràfica és la d'una figura fantàstica que representa un home despullat amb ales i cua de drac, banyes, urpes i, de vegades, armat amb una forca.

Així, amb el cristianisme, les figures que habitaven les profunditats subterrànies esdevingueren éssers espirituals que feien el mal i combatien el bé, rebels a l'autoritat divina i enemics de Déu.
Terra de diables

No se sap gaire bé com, durant l'Edat Mitjana, els exèrcits de diables locals emergiren a la superfície, aparegueren a les esglésies, als actes religiosos i a les processons. Segurament, com diu Fàbregas, l'Església, en no poder eliminar de l'hàbit dels devots la munió de divinitats camperoles, els va adjudicar un lloc a la terra i un guàrdia celestial, Sant Miquel, per tenir-les controlades.

Així, reculls i costumaris no dubten a assenyalar Catalunya com la terra de diables. I n'és, en general, perquè la nostra geografia és pròdiga en representacions demoníaques.

Fins i tot la tradició ha fet algunes poblacions famoses per la quantitat i la qualitat dels seus diables o dimonis.

Així, per començar, podríem citar els balls de diables de moltes viles del Penedès, el Garraf i el Baix Camp, i altres comarques que darrerament han manifestat el seu afecte diabòlic. També, de dimonis, en trobem al Pirineu a la Patum de Berga, als Ports de Morella (Castelló) i a les festes mallorquines de sa Pobla i Algaida, i molts d'altres.

Aquí, al Penedès, el fet demoníac assoleix la seva màxima expressió en el popular ball de diables.

Aquest "ball", tal com es coneix ara, és la reminiscència d'una antiga representació plàstica de la lluita entre el bé, prefigurat per l'àngel, i el mal, encarnat pels personatges vestits de dimoni.

En el context de la tradició cristiana, aquestes representacions teatrals tenien la missió religiosa d'exaltar la victòria del bé sobre el mal, de Déu sobre el dimoni. El bé era simbolitzat per l'arcàngel Sant Miquel i l'àngel, i el mal per Llucifer i tota la seva dimoniada.

Encara avui, el ball de diables, amb els versos satírics i els parlaments del Llucifer i Sant Miquel, s'identifica amb aquestes antigues representacions d'actes sacramentals de l'edat mitjana.

Els balls de diables han evolucionat cap a unes versificacions de caire satíric actual a començament del segle passat. També aparegueren nous personatges acompanyant a Llucifer i Sant Miquel. És de creure que en aquesta etapa de renovació el ball deixà de tenir les finalitats religioses per prendre un sentit més laic.

No obstant la persistent cristianització, els nostres diables, amb les seves maneres burletes, les seves aparences amorfes, policromades i pirotècniques, segueixen sent, encara avui, una metàfora del sentit ambigu i equívoc de temps pretèrits, és a dir, els diables poden ser malcarats, sorollosos, murris i fins i tot uns fatxendes, però alhora els nostres diables també són quotidians, alegres i inofensius. I personifiquen, sovint, la rebel·lia dient algunes veritats com a temples, però no a Déu, sinó als doctrinals i a les institucions.

A més, intenten diabòlicament des de la cercavila i la processó, conferir a la festa la màgia d'altres temps.

I que així sigui! Bona Festa Major.