La tradició festiva de la Catalunya Nova, d'una zona àmplia del país que va de l'Anoia i el Penedès fins al Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat, se centra en uns trets bàsics i comuns. És una manera pròpia d'entendre la festa al carrer, una forma particular d'estructurar-ne els cicles i els seus components.

Les arrels són idèntiques per a tot el nostre país -de fet, per a tot el Mediterrani-, però el pas dels anys i les evolucions històriques van anar marcant unes realitats concretes per a cada zona.

L'element aglutinant, des de l'època medieval, d'aquesta nostra tradició festiva són els seguicis populars que marcaven les grans celebracions, bàsicament el Corpus, les festes majors i les rebudes d'altres autoritats civils -com ara els reis- i eclesiàstiques -bisbes i arquebisbes-, i tenen el seu nexe comú en una concepció popular de l'espectacularitat. És l'esclat de la dramatúrgia, la coreografia i la música al carrer. Entremesos, balls i bestiari dominen la festa i s'hi ensenyoregen. A casa nostra, en aquestes contrades de la Catalunya Nova, es barregen profundament tots aquests elements al voltant d'una concepció teatral itinerant. Al costat dels purs elements de bestiari -àligues, cucaferes, cavallets, dracs, mulasses, víbries, bous, lleons...- i altres entremesos -de representació, com els gegants o plàstics, com les moixigangues-, hi agafen una força esplendorosa, ja en l'època medieval, però amb més ímpetu a partir dels anys del Barroc, tot un conjunt d'elements coreogràfics que prenen la paraula. Són els balls parlats, elements prou variats que tenen en comú aquella barreja que esmentàvem: música, coreografia i paraula, els trets definitoris del nostre teatre popular, inserit en la iteració dels seguicis festius. Balls religiosos o profans, cavallerescos o satírics, amb preeminència d'un discurs ideològic o del joc ritual amb estris -cintes, pals, espases, pirotècnia...-, estructurats sempre amb un nombre concret de personatges que hi adopten un rol particular. Això no vol dir que sigui a la Catalunya Nova l'únic lloc on apareixen aquests balls parlats -en podem trobar, ni que sigui escadusserament, arreu-, però sí que és cert que és en aquestes contrades on els trobem amb més quantitat, més desenvolupats, amb més diversitat i, especialment, amb un més alt grau de supervivència al llarg dels temps.

I és també en aquest context que hem d'entendre el naixement i l'evolució dels balls de diables, uns balls de diables tradicionals que s'originen en les festivitats medievals com a representació dramatúrgica de la lluita entre el bé i el mal. Si agafem el model de Tarragona -el més estudiat a hores d'ara, però paradigma de l'evolució de qualsevol ciutat o vila gran de la Catalunya Nova-, són els àngels i el diable que apareixen el 1387 en les festes de la ciutat i, encara amb més evidència, l'anomenat "entremès de Sant Miquel o l'Infern" de 1426. I, ja definitivament, els dos balls que sortiren a Tarragona el mateix 1514 sota el nom de "Sant Miquel e los angels o los Diables", els quals sabem que incloïen parlaments en les seves representacions al segle XVII -i això no vol dir que no ho fessin abans, sinó, simplement, que és a començaments d'aquest segle quan ho podem afirmar documentalment.

Representació del ball, on queda palesa la lluita entre el bé i el mal.

Aquesta és l'evolució dels diables com a ball parlat, que també es donà al Penedès, la lluita entre el bé -els àngels i arcàngels, amb Sant Miquel al capdavant- i el mal -els diables comandats per Llucifer. Una lluita ritual sempre acaba guanyant el bé-, en la qual cada cop hi van anar guanyant més els elements espectaculars -la pirotècnia- i hi van anar perdent pes els aspectes doctrinals -els mateixos parlaments que van esdevenint esquemàtics i perdent bona part del seu contingut, que es substitueix per elements satírics, de paròdia de l'actualitat. Una evolució que es feu més evident amb la castellanització dels parlaments al segle XIX -dates, precisament, de les primeres documentacions textuals vilafranquines- i que ha arribat a ser aclaparadora avui dia quan, tret de casos puntuals, com l'Arboç, Vilafranca, Vilanova, el Vendrell, Sitges o Sant Quintí de Mediona -precisament els balls de diables més antics-, la gran majoria dels grups de diables, especialment els de nova creació, s'han tornat muts i han oblidat el seu origen.

Els balls de diables tradicionals del Penedès han estat, però, els màxims conservadors, a finals del segle passat i fins als nostres dies, de l'evolució de l'entremès medieval al ball parlat. El vilafranquí Claudi Mas, en un article de 1895, ens ho explicava a la perfecció: el ball de diables tenia parlaments, diàlegs i acció i els seus components s'estructuraven segons un rol dramatúrgic concret i un nombre fix. Eren, ni més ni menys, setze: Sant Miquel, un àngel, Llucifer, la Diablessa, dos timbalers i deu diables, cadascú d'ells representant un personatge -l'Alferes, el Porrer, el Borron... El 1895 ja tenien els seus parlaments, la part textual d'aquest ball parlat, castellanitzats, tot i que efectuaven en català alguns versos, precisament els més satírics i els més allunyats del fil religiós inicial, anomenat incorrectament, per influència del barroc castellà, "auto sacramental". Claudi Mas ens en dóna, dels versos satírics catalans vuitcentistes, aquesta mostra:

"Llucifer: aquí està el diable primer

de l'infern ne so vingut

encar no hi ha tres dies

n'hi havia un foc etern

que no cremava sinó alsina.

De Notaris i Advocats

n'hi ha bones piles,

de revenedors de blat

cada dia n'hi fan cap.

He voltat pel Penedès

he passat per les Cabanyes

n'he portat un feix de banyes.

De cabrons encara n'hi he deixat.

Les banyes porten cobertes

algun dia es descobriran

sense demanar llicència

d'aquell home que és tan gran.

Ara farem grossa festa

tenint coets bé en podem fer

viva la Diablessa

i les banyes de Llucifer".

De fet, l'inici i el final dels parlaments de cada diable eren genèrics arreu de la Catalunya Nova, seguint un parell o tres de fórmules reiterades. Els darrers quatre versos de la mostra vilafranquina apuntada per Claudi Mas són idèntics, per exemple, als darrers d'uns dels parlaments més antics conservats al Vendrell. A l'Arboç deien -i diuen:

"Diable sóc d'aquest ball,

diable sóc i seré,

més m'estimo ser diable

que aprenent de sabater" (poseu-hi qualsevol cosa que rimi).

El reusenc Antoni de Bofarull, també a finals del XIX, conta com un diable, en veure a prop un regidor del poble veí d'Almoster, s'hi va encarar i va recitar: "Diable sóc... que regidor de l'Almoster".

La supervivència dels parlaments en els balls de diables tradicionals -tant pel que fa a l'esquema del ball parlat de confrontació entre Llucifer i Sant Miquel com per als versos satírics- és força remarcable al Penedès, ja que foren els pocs balls que sobrevisqueren a l'enfonsament de la riquesa del seguici popular. A finals del segle passat i començaments d'aquest, en desaparegueren la gran majoria i en la gran majoria de pobles, viles i ciutats.

A banda dels castells -evolució de les moixigangues i els balls de Valencians, components d'aquest seguici d'arrel medieval-, que també tingueren la seva decadència en aquests anys, pocs balls parlats sobrevisqueren: alguns de diables, Serrallonga, Gitanes o Cercolets penedesencs, el del Sant Crist de Salomó o el de Dames i Vells de Tarragona -que, de fet, deixà d'existir entre 1948 i 1981.

La riquesa penedesenca dins el context dels balls parlats de la Catalunya Nova fou, però, remarcable. Eloi Miralles, en una ponència presentada al "Congrés sobre els Balls Parlats a la Catalunya Nova (Teatre Popular Català)", celebrat el 1990, n'efectuava una catalogació que, sense pretendre ser del tot exhaustiva, resulta força il·lustrativa. Miralles, agafant com a delimitació geogràfica l'Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, anotava l'existència, en un moment o altre, de més de vint-i-cinc balls parlats hagiogràfics, és a dir, dedicats a narrar la vida i miracles de sants, en una vintena de poblacions; del ball de diables, amb sis colles tradicionals, ja existents al segle passat, a més de gairebé una trentena de modernes, d'entre les quals podem destacar la de Sant Pere de Ribes, amb més de quaranta anys de vida; del "ball dels set pecats capitals" -en què també hi intervenien àngels i dimonis-, com a mínim, en dues poblacions; de cinc balls distints de bandolers, entre els quals sobresurt el "de Serrallonga", documentat antigament a tretze poblacions del Penedès i que avui es pot veure a Vilafranca i Vilanova, o el "de Sebastiana del Castillo"; de deu balls de temàtica cavalleresca o històrica, com el "de la Rosaura" o el "de Moros i Cristians", representats en diferents poblacions, especialment en els seguicis de Vilafranca, Vilanova, Sitges i el Vendrell, els més rics i espectaculars històricament de la contrada; de tres balls satírics, els de "Dames i Vells", "de Malcasats" i "de les Criades; a més dels balls "de Cercolets", "de Gitanes" i "de Pastorets", dels quals encara podem fruir en diverses festes majors de la zona.

El ball de diables, doncs, forma part d'una llarga i complexa tradició, d'una manera d'entendre la festa al carrer, de desenvolupar un model concret de teatre popular. Per això, els diables són molt més que foc, soroll, fum i gresca. Són, també, la reminiscència d'una dramatúrgia medieval, l'evolució d'una lluita entre el bé i el mal. Llàstima que la gran majoria de les noves colles no hagin oblidat o, simplement, no en tinguin la més mínima idea. Sort, però, que molts dels antics encara ens ho recorden any rera any, festa rera festa. Perquè, ja ho sabeu, els diables fan foc, cremen, criden i, també, parlen. Com diuen uns versos antics dels diables de Sitges:

"Diu el manament tercer:

santificaràs les festes,

jo les santificaré

amb taboles manifestes".