(…) La industrialització ha modificat substancialment els hàbits de les zones tradicionalment rurals fins al punt de fer desaparéixer practicament tots els costums ancestrals. El canvi ha estat tan sobtat que no hi ha hagut temps per a adaptacions: hem pujat al tren sense ni un minut per fer l’equipatge. D’altra banda, la presència efusiva –i obscena, gosaria dir- dels mitjans de comunicació ha originat una tendència imparable cap a l’homogeneïtzació que, per raons òbvies, significa l’adopció generalitzada de l’american way of life, amb les seues neurosis incloses. Finalment, no s’ha de menysprear la influència dels avatars polítics dels últims 200 anys, que ha estat decisiva per debilitar les festes i preparar el camí cap a la seua progressiva desaparició. Primer fou la burgesia liberal, autodenominada il·lustrada, qui, durant bona part del segle XIX, dirigí una forta embranzida per tal d’extirpar uns costums que considerava primitius, restes de l’època medieval que calia eliminar per modernitzar tot d’una la societat. I després, van prendre el relleu els conservadorismes que s’han emparat d’Europa al llarg del segle XX els quals, emprant les festes com a legitimació i autoafirmació les han sumides en el més gran dels descrèdits.
Ens queden, però, petites illes enmig de la turmenta: unes poques mostres esparses d’aquest patrimoni en extinció. I en elles anem a parar esment. Concretament en aquelles festes del País Valencià on el dimoni, d’una forma o altra, encara està convidat a participar.

SANT ANTONI: LA GRAN FESTA DE L’HIVERN

La festa de sant Antoni és, amb la de sant Joan, una de les més arrelades de la nostra cultura. Al País Valencià fou introduïda, evidentment amb la conquesta i la paulatina arribada de pobladors catalans –salvat que el senyor Penyarroja propugne que ja la celebraven els mossàrabs-. S’ha dit que a l’Horta es va introduïr a mitjans segle XIII, però es tracta d’una dada que no he pogut confirmar. No obstant això, sembla clar que el sant representava un paper important al panteó sagrat dels repobladors ja que el trobem reproduït en alguna de les primeres esglésies que edificaren –pense en l’antipendi de sant Bartomeu i sant Antoni de l’església de la Sang de Llíria (al Camp de Túria) datat al segle XIII. A l’extrem septentrional del país, que és on concentrarem l’atenció, el culte al sant es veié enormement impulsat a partir del sínode de 1311, degut fonamentalment a l’acció de Francesc Paholach, bisbe de Tortosa, qui escampà a tota la diòcesi la celebració de la festa. Així, cap a la fí del segle XIV ja hi existien nombroses confraries: Castellfort, Vilafranca, El Forcall, La Mata, Benassal, Olocau del Rei, etc. Es tracta aquesta, per tant, d’una festa d’origen medieval conformada barrejant l’imaginari popular amb la doctrina eclesiàstica, la qual cosa ha esdevingut en un híbrid desconcertant i fascinant ensems.
Pren com a punt de referència la suposada vida del sant, força coneguda pel que fa als episodis de major amenitat –les temptacions a què el va sotmetre el dimoni al desert i la seua relació amb l’animàlia- que semblen ser els únics que han merescut l’atenció del poble.
Prova d’això són algunes dites on l’aparició simultània dels dos grans protagonistes –el sant i el dimoni- assoleix alguna de les fites del millor surrealisme rural. És molt coneguda per exemple aquella que diu:
Per sant Antoni, un pas de dimoni

Però, injustament, no ho són tant aquestes altres, amarades d’una gràcia singular:
Lo dimoni i sant Antoni
jugaven al trenta-ú;
lo dimoni en va fer trenta.
Sant Antoni trenta-ú.
(Comarques de Castelló)
Sant Antoni i el dimoni
van tindre quatre raons
per unes calces cagaes
totes plenes de pendons.
(Fórnols, El Matarranya)

O aquesta altra que, encara que recollida un poc lluny de l’àmbit geogràfic estudiat, no em puc estar de reproduir, ja que el grau de non sense atansa ací el seu punt més alt:
Sant Antoni butoni!
Santa Magdalena,
estira la cadena,
que vindrà el dimoni.
Viva sant Antoni!
(Mequinensa)

La participació física del dimoni en la festa s’estructura al voltant de tres actes: la representació de la vida del sant, la cercavila que precedeix o tanca la representació i que serveix, habitualment, per a conduir el sant a la foguera, i la posterior cremà d’aquesta amb el sant dins.
La representació de la vida del sant té diferents versions en funció de la població on es realitza. Totes semblen estar basades, però, en un auto sacramental atribuït de forma discutible al morellà Carlos Gazulla de Ursino, que data de finals dels segle XVIII i s’intitula “La vida de San Antonio”. Durant aquesta representació els diables tracten de temptar el sant de totes les formes que se’ls ocorren: amb el joc, amb els diners, amb el sexe, etc. Un dels episodis més aplaudits és aquell en què un diable vestit de dona el tracta de seduir. El poble ho veia així
Diuen que vestit de dona
el dimoni el va temptar.
I ell que sabia el que es feia
l’aviava a fer la mà.
(publicata d’Albocàsser)

El sant, doncs, resisteix ferm i invencible totes les estratagemes i astúcies del diable que ràbia impotent:
Viejo caduco i chinchón
espantajo de este yermo
tengo que hinchar tu pellejo
como vejiga de cerdo.

Quan els diables adverteixen finalment que tot el seu esforç és debades, decideixen actuar de forma més expeditiva: enxampen el sant, i el menen a la foguera per cremar-lo. Llavors, el sant es passejat lligat pels carrers del poble, acompanyat sovint per altres personatges secundaris com sant Pau ermità. I se sotmet a tota mena de maltractaments per l’estol de diables que en algunes localitats posseeix una complexa estructura jerarquitzada. El cas més significatiu, i també el més conegut, és el d’El Forcall (Els Ports), on la festa s’anomena santantonada: hi ha un diable major que rep el nom de despullat vestit amb túnica, la cara emblanquinada amb farina, diversos esquellots lligats a la cintura i amb una bufeta de porc inflada subjecta al tos. Després venen les botargues, que segons la creença popular representen els pecats capitals. Vesteixen amb granota de lli blanc sobre el que hi ha pintats motius habitualment associats al diable –que recorden el traç de Miró-, i van armades de pellots, retalls de paper enrollat amb els quals colpegen sant Antoni i sant Pau durant el recorregut. Finalment, resten elsdiablets, que, també segons la creença popular, representen els pecats venials. Porten, al contrari que les botargues, la cara descoberta i un vestit negre amb ratlles roges o a l’inrevés.
Una diablera semblant, però normalment bastant menys complexa, participa o participava en la festa de Mirambell (Baix Aragó), La Todolella, Vilafranca, Morella, Sorita, Castellfort, Portell, Cinctorres, Vallibona, la Vilanova d’Alcolea, La Mata, Canet lo Roig, La Freixneda, La Torre del Compte, Ràfels o Vall-de-Roures (aquests quatre últims municipis pertanyents a la comarca aragonesa catalanoparlant del Matarranya).
Durant la cercavila, els diables empaiten els xiquets, s’enfilen als balcons, vexen els sants, en ocasions, llancen coets des de les seues forques –a Vilafranca, per exemple- i esdevenen, en definitiva, en amos i senyors del carrer.
En arribar a la foguera, anomenada en molts llocs barraca perquè se suposa que és l’habitatge del sant, l’empenyen dins i li boten foc. Resulta torbador, si més no, pensar com està de viva entre nosaltres, ací a l’Horta, l’expressió foc a la barraca, l’origen de la qual rau, sense cap mena de dubte, en l’acte que descrivim que té lloc a una contrada aïllada, amb escassos punts aparents de contacte amb nosaltres.
Amb la foguera encesa la festa pren un caire ja decididament dionisíac, sacríleg. Per això escandalitzà a Segura Barreda a finals del segle XIX:
No podemos menos de reprobar algunos abusos… Tal es la asquerosa pantomima de la quema de San Antón, indecente farsa que honraría mucho a quien prohibiera esta bacanal inmunda.

I per això també entusiasma a Xavier Fàbregas a mitjans de la dècada dels 70:
Els dimonis passen rabent al voltant de la foguera disparant trons i coets. Els sants, que caldria suposar entristits en veure com el foc malmet el seu lloc de mortificació, s’engresquen de mala manera i col·laboren amb la cohort demoníaca en el llançament d’artefactes sorollosos. Això és el triomf de les forces infernals però ningú no sembla escandalitzar-se’n, ans al contrari.

A la fi, quan la foguera esdevé perillosa, el sant ix a corre-cuita i aconsegueix escapar del martiri: ha vençut una vegada més les forces del mal. I eixa és la lliçó que cal aprendre. Els gojos ho subratllaran per si de cas:
Abad gloriós Sant Antoni
suplicant-vos impetrem
pugam véncer lo dimoni
perquè tots vejam a Déu.

A molts altres llocs del nostre àmbit cultural i lingüístic, encara que amb una morfologia molt diferent, també intervé el diable en la festa de sant Antoni: a Benicarló, on se’l crema a la foguera; a Sa Pobla i Artà –a les illes-, o en alguns indrets de la Terra Alta –al Principat i la Franja-.

LA PROCESSÓ DEL CORPUS: UN CATECISME VIVENT

La festa del Corpus fou proclamada el 1264 per Urbà IV, possiblement com a resposta a la polèmica transubstancial promoguda pels seguidors de Berenguer de Tours. Tradicionalment però, s’ha atribuït la causa de la seua proclamació als miracles dels corporals de Llutxent i de l’Hòstia sagnant de Bolsena.
Durant la primera meitat del segle XIV, arran del Concili de Viena la festa fou popularitzada primer per Climent VI i després per Joan XXII, i es va difondre la seua celebració per Europa-Colònia, Estrasburg, Roma, Toledo, Sevilla, Girona…
Així, en 1320 es realitzà la primera crida de què disposem documentació a Barcelona, en 1355 a València i en 1358 a Morella.
En 1372 és nomenat bisbe de València Joan d’Aragó que procedeix de Barcelona on la processó ja ha assolit una fastuositat important. Aquest fet, juntament amb l’auge econòmic que experimentarà la ciutat des de l’any 1380 al 1425, va ser decisiu a l’hora de convertir la processó en el recargolat catecisme vivent que ens ha arribat.
En 1400 ja trobem documentada la intervenció d’alguns personatges en la processó, entre ells alguns dracs i diables que cal vestir o restaurar, la qual cosa significa que ja eixien uns anys abans. Per exemple, hi ha algunes despeses “en adob de la cuqua de santa Margalida”, “ … e per la testa del diable encadenat per lapostol sent Berthomeu”, o “per una vesta del diable”.
En 1424, a la processó del Corpus de Barcelona, es representa una lluita de les forces de l’infern contra les forces celestials. Ixen “…l’infern an Lucifer desús ab IIII diables ab ell i demés lo drac de sant Miquel. Lo majoral ab la maça ab XXIII diables, los quals fan la batalla a peu an los àngels. Sant Miquel ab XX àngels de spasa que fan batalla an los diables”.
Fins el 1437 no hi ha constància de l’ús de la pólvora a l’entremés. En aquest any, al Corpus de Tarragona, prenen part un grup de diables que disparen carretilles de foc.
A València, ja havien aparegut per primera vegada les roques –carros triomfals amb motius al·legòrics- en 1407. En 1512 s’incorpora al grup la roca de l’infern o lo infernal anomenada des de 1542 roca diablera i més tard la roca de Plutó. Portava la dansa de la Moma (la virtut) i els momos (diablets que representen els pecats capitals), i sovint anava ben guarnida de pirotècnia:
“Memòria dels focs que se han de fer lodia del Corpus.
Primo. Undimoni de dos cares una de ome i altra des dona deal sada de tretse pams i dit diable ade estar armat de foc sinse coets boladors sino sols piula i capellet i per compania undrac que vacha llansant foc perlaboca i de davant la roca a de aver les armes de la Siutat posades an alt ilo rat penat damunt itota larroca adestar rodada de foc irodes bombes i penachos de foc itinc de pintar larroca amonconte asoes fer la blanca ipintar unes armes de la Ciutat acada pla dela roca aonvoldra quesdespare en lomercat i despues de desparada laachade ferla tornar dit aministrador a la casade les roques. Mes una anima de infer pera laroca nova dels diables ap unes serps en les mans i que llanse foc de flames al contorn i que acha de quedar dita anima per la Ciutat.
Itotaso o fas pertrenta isis lliures dic XXXVI lliures.
Peres Lleo Polvoriste de la Ciutat dia II de juni MDCXXXX”
Veiem, doncs, que s’hi invertien no pocs esforços i lliures en aconseguir impressionar l’espectador. Que la intenció moralitzant perseguida assolís llur objectiu no deixa d’estar dins del terreny de les conjectures.

ALTRES INTERVENCIONS INFERNALS

Sant Antoni i el Corpus constitueixen les dues festivitats on la presència del diable esdevé més rellevant. Hi ha, però, altres manifestacions gens desdenyables on es reprodueix el paper malfactor endossat al diable, etern perdedor davant dels exèrcits celestials o les seues delegacions a la Terra.
És el cas del diable que sorprén els romers de Sorita que es dirigeixen en peregrinació al Santuari de la Mare de Déu de la Balma –invocada, d’altra banda, sempre que cal treure-li el dimoni a un endimoniat. L’oportuna intervenció de l’àngel lliura els romers de la penyora maligna i, després d’encoratjar-los perquè en complesquen les promeses, tot el grup, diable inclós, marxa cap el santuari a honorar la Mare de Déu.
Molt semblant, per la intenció i l’estètica, és l’aparició dels diables o la representació teatral del Betlem que es realitzava als nostres pobles durant les festes de Nadal. Ací els objectes de temptació són els pastors, els quals són lliurats de la pèrfida influència satànica per l’àngel de torn sempre amatent i predisposat a la lluita. Joan Amades recull representacions semblants en diversos llocs del nostre àmbit cultural.
Ben distints són els dimonis integrants de les diferents colles que, prenent com a model les diableres dels Ports i el ball de diables del Camp de Tarragona, reinterpretat després de passar per Barcelona, van sorgint en diferents punts del País Valencià. Hi ha colles estables a Massalfassar i Benimaclet (l’Horta) i a Vinaròs (Baix Maestrat), i tinc notícies de l’existència d’altres en procés de creació o amb funcionament irregular a Ontinyent (la Vall d’Albaida), Grau de Castelló (la Plana Alta), Aldaia (l’Horta), Quart de les Valls (Camp de Morvedre) i Alcoi (l’Alcoià). Aquests dimonis, malgrat lluir la imatge establerta per la iconografia cristiana clàssica, estàn més a prop dels dimonis originals: genis de la natura, brètols i juganers, que ballen danses enfollides davall l’estrident soroll de dolçaines i tabals, que fan girar carretilles en les seues forques per a delit d’un públic jove que demana més i més foc, i que no dubten en fer servir el bestiari infernal: bous, víbries, dracs.

UN INTENT D’INTERPRETACIÓ

Totes les manifestacions culturals són fruit d’una confusió inescrutable de motius sovint allunyats els uns dels altres i sense cap ordre intern o relació aparent. El pas del temps, el canvi de costums, les influències externes, han anat sobreposant, anàrquicament la major part de vegades, diferents pràctiques i ritus que finalment s’han concentrat en l’enrevesada cerimònia que ens ha aplegat. Hem de ser, doncs, prudents a l’hora de tractar d’aventurar alguna interpretació que, siga com siga, no passarà de ser només una conjectura.
En el cas que ens ocupa, si observem els actes que hem exposat amb una mirada ampla, ens podem adonar que hi ha dos tipus ben diferents de manifestacions sobreposades: d’una banda tenim els dimonis originaris, forces de la natura que poden actuar de forma beneficiosa o perjudicial, intrínsecament incontrolables. I d’altra estan els diables resultat de l’assimilació dels primers pel cristianisme, caracteritzats per una mala bava incorruptible i per una capacitat de treball exemplar, als quals es pot véncer de forma relativament senzilla si es recorre a l’àngel pertinent o se segueixen fidelment les receptes establertes per la catequesi.
Tenen més dels primers que dels segons les botargues forcallanes i, en general, les diableres que intervenen en la festa de Sant Antoni. Pel contrari, els que participen a la processó del Corpus reben més influència dels dimonis cristians.
L’origen dels primers es remunta possiblement al neolític. He de matisar que no pense en supervivències en el sentit que li donaven Frazer i els etnògrafs de finals del segle passat, sinò més bé de sincretisme en el sentit de Caro. Hom hi ha trobat també reminiscències de les Saturnals i les Lupercals romanes, ço és, de les mascarades d’hivern que la força expansiva imperial romana escampà al llarg d’Occident. Resulten del tot sorprenents els paral·lelismes que podem establir amb aquestes Lupercals, festes que se celebraven a febrer i on es barrejaven ritus de purificació i fertilització: els lupercs, és a dir, els llobatons, que era el nom amb què es designava els celebrants de la festa, colpejaven les dones amb corretges imprimint-les fertilitat, en una actuació que recorda la de les botargues forcallanes o la de la comparsa de la degolla del Corpus de la ciutat de València que colpeja els espectadors amb carxots de paper premsat i enrollat, però són només hipòtesis sorgides d’una visió “impressionista” dels fets, sense massa cos i sense cap argument científic que les avale, i cal remarcar-ho. Tanmateix, sembla clar que es tracta de personatges molt allunyats de la concepció cristiana del dimoni, procedents de la superposició de mitologies primitives, que l’empenta evangelitzadora de l’església medieval tracta de reciclar sense massa èxit.
Respecte als dimonis que hem anomenat cristians, foren introduïts durant els primers anys del mil·leni, per clergues que es disfressaven amb l’aspecte que la imatgeria medieval s’havia encarregat de fer popular. La data més reculada que coneixem d’aquesta mena de representacions al nostre àmbit cultural és l’any 1150. En el banquet de les noces de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó actuaren com a entreteniment un grup de dansaires que representava la lluita de Llucifer i la seua cohort amb l’àngel sant Miquel i el seu seguici celestial. Però fins 1383 no posseïm documentat l’ús de pólvora en la representació. En aquesta data s’ha trobat un pagament de voladors que feren foch per obsequiar la reina Sibil·la de Fortià, esposa del rei Pere IV, amb una representació de les característiques que hem descrit a Tarragona.
Diables primitius i diables cristians se sobreposen, i els segons, com a reinterpretació dels primers es tracten d’adaptar a les intencions instructives dels seus promotors. L’empelt, però , donà, com hem vist, uns resultats tant captivants com estranys.

FI

La nit de Gener glaça fins les pedres: fa un fred de mil dimonis quan la lluna “s’afanya a pujar la carena” per conferir al Bergantes una lluentor inquietant. A l’aire sura una sentor de terra humida; el capvespre ha portat quatre gotes mal comptades però el grapat de núvols escadussers, que adés gosaven de mullar l’aspra terra de la vall, ja s’ha esvaït i el cel dels Ports lluu un vestit que encisa fins els més avesats a gaudir-lo. El poble està a fosques; un rebombori vehement anuncia, però, que no dorm. En una casa pròxima a la plaça un xicon es posa amb cura una roba extravagant. Els ulls li espurnegen d’excitació i el seu gest esbossa un orgull ancestral: és el rostre de qui se sap part d’un poble, com la branca d’una olivera mil·lenària sap que unes arrels profundíssimes li garanteixen la continuïtat.
Quan ix al carrer i s’endinsa a la plaça és rebut amb un murmuri que barreja eufòria i impaciència: la roda del temps ha menat el cicle ritual d’aquesta terra a un dels seus moments més desitjats. Ara, quan comence la cerimònia, es repetiran les paraules, els moviments, les carasses, els colors, el soroll que el flux dels anys ha afaiçonat. Una extranya energia s’apoderarà dels cossos i cada gest posseirà l’exactitud exigida perquè el protocol, poc menys que sagrat per a la comunitat, es desenvolupe amb la fidelitat que s’hi escau.
Heus ací un dimoni, delícia de la xicalla que l’envolta esvalotada i desafiant. Es belluga amb desimboltura perquè les seues contorsions són fruit d’un solatge de segles. Tot és nou avui a la plaça, però tot ja ha estat. Ateneu-me ara: si us fixeu bé, li voreu reflectit un bri de vida a l’esguard.