L'origen dels balls parlats és incert i arriscat de precisar però sembla que deriven del teatre medieval de carrer. Bàsicament, la via de transmissió del ball popular, és a dir: balls parlats o amb parlaments, danses, etc., ha estat la via oral; així doncs, és lògic, que en aquest traspàs hagin arribat alterats respecte a la seva versió original.

Pel que fa al Ball de Diables, malgrat que se'l reconeix popularment com a "ball", de fet cal considerar-lo un entremès, ja que aquest tipus d'actuació es feia entre plat i plat en els àpats de la noblesa a l'Edat Mitja.

La síntesis del Ball de Diables és una representació teatral de la lluita del Bé contra el Mal. El seu context escènic tambè va ser utilitzat, principalment per les festes del Corpus, a les processons eclesiàstiques com a companyament per donar un aspecte més cerimoniós i espectacular. A la fi, els diables, diablots o dimonis desfilaven capdavanters a la comitiva per anunciar la seva arribada amb aldarulls de tota mena; de forma estrepitosa i sorollosa, apartaven el públic assistent obrint pas a la processó.

De tota manera trobem la figura del diable o diablot en l'origen de tots els balls parlats. És un personatge que no té a veure amb l'obra que es representa, però que es posa pel mig i fa riure amb les seves cabrioles. Al final de l'obra diu uns versots satírics relacionats amb la vida política o pública de la població on es representa, i que tothom espera amb delit.

Aquest podria haver estat l'origen del ball de diables. Partint d'un personatge que cada cop va prendre més protagonisme, i que va arribar a superar l'expectativa de l'obra original, quedà la part del diable com la més popular.

La primera notícia escrita sobre un Ball de Diables, segons Joan Amades, data de l'any 1150. L'acte va ésser representat en el banquet del casament del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV amb la princesa Peronella, filla del rei d'Aragó.

La crònica ens diu que representava la lluita d'uns dimonis, dirigits per Llucifer, contra l'Arcàngel Miquel i una colla d'àngels.

La segona referència escrita que coneixem, citada en el Llibre de Solemnitats de Barcelona, és per les festes de 1423 rememorant la vinguda a Barcelona del rei Alfons V d'Aragó, procedent de Nàpols.

També a Cervera hi participen els diables per les festes de Corpus de l'any 1426. Altre cop a Barcelona, amb motiu de l'arribada del duc de Calàbria al setembre de 1467, s'organitzen unes festes on els diables també van ser-hi presents.

A principis del segle XV, a les processons del Corpus de Barcelona, es clausurava la comitiva amb un entremés, format per una colla d'àngels i una altra de diables.

Així mateix hi ha documentació que acredita actuacions o bé sortides de les colles de diables a molts indrets de Catalunya. Cal considerar però, que aquestes sortides en les localitats de Catalunya que es detallen a continuació per ordre cronològic, tenen en la majoria dels cassos antecedents que no s'han pogut documentar fins a l'actualitat. No es tracta aquí de fer una relació de totes les actuacions de cada colla. És per això que se'n detallen només les primeres referències escrites.

1426 a Tarragona:

La tradició del Ball de Diables a Tarragona sempre ha estat molt arrelada, posseint una nombrosa documentació de les seves actuacions; algunes d'elles daten de:

* 1426 és l'any en que es té notícia del primer entremès de l'Arcàngel Miquel.
* Entre els anys 1444 i el 1448, consten actuacions dels diables i de l'àngel Miquel en el Consell Municipal.
* 1531, commemorant l'entrada de l'arquebisbe Lluís de Cardona.
* 1577, commemorant l'entrada de l'arquebisbe Antoni Agustín.
* 1617, festejant l'arribada del nou arquebisbe Joan de Montcada.
* 1633, amb l'arribada del rei Felip IV coincidint amb les festes de Sta. Tecla.
* 1695, en ocasió del nou arquebisbe Josep Llinàs.
* 1706, amb motiu de l'entrada del rei Carles III.
* Reiteradament, anys 1722, 1729, 1755, 1765, 1785, la ciutat celebra amb representacions del Ball de Diables els canvis eclesiàstics de la diòcesi de Tarragona.
* 1841, per la festa de Santa Tecla.
* 1846, amb motiu dels casament de la reina Isabel II.
* 1861, en ocasió de l'enterrament de Carnestoltes.
* 1891, en l'arribada de l'aigua de Sant Maggí.

1451 a Igualada:

Documentació trobada, i datada al 1451, fa referències a l'entremès de Sant Miquel i els diables.

* 1453, esdeveniment d'aquesta època testimoniejen el "Castell de l'Infern".
* 1474, altre cop hi ha indicis d'actuacions del diables.
* 1489, participació dels diables per les festes de Corpus.

1460 a El Vendrell:

Apareix en les cròniques de 1460, per la processó de Corpus, un ball anomenat "Diablura". En aquesta actuació teatral, representada enmig d'una plaça, els components del ball duien camals, picarols i carotes.

* 1460, en referència als balls, la confraria del Santíssim Sagrament menciona en el llibre de comptes els cost invertit en pólvora i en els músics.
* 1717, en el llibre de visites Pastorals, hi consten diversos comentaris del "balls".
* 1784, la congregació de Sant Salvador cita en el seu llibre d'Entrades el cost de la pólvora utilitzada durant les festes.
* En el curs del segle XIX diverses publicacions de premsa, Diari de Barcelona - Diari de Reus - Diari de Vilanova, entre altres, divulguen actuacions del Ball de Diables a la Festa Major.

1602 a Vilafranca del Penedès:

* Les primeres referències del Diables de Vilafranca daten de començaments del segle XVII. La notícia consta en el Llibre Verd de la vila que detalla les cerimònies de les festes de Corpus.
* 1618, a la processó de les festes de la verge Immaculada, la comitiva estava precedida per un músic, del Drac i diables.
* 1816, en motiu de la Festa Major de la Vila.
* Originàriament els versots del ball eren en castellà; més tard van afegir-s'hi fragments en Català.

1710 a Vilanova i la Geltrú (diablots que acompanyaren a la Mulassa):

* Són detallats en el Llibre de Comptes de l'esglèsia de Sant Antoni, diversos rebuts amb el preu de coets per la Mulassa i per uns diablots que la acompanyaren.
* 1722, per la Festa Major de Sant Antoni..
* Successivament i fins 1778, per les festes de Sant Antoni i per la celebració del Corpus, hi ha referències d'actuacions de la Mulassa i del Diablots.
* 1779, una disposició reial va prohibir que la Mulassa tirés foc.

1715 a Berga, La Patum de Berga:

* Segons documents del segle XVIII, la Patum, inicialment era coneguda amb el nom de Bulla. La data exacta en què començà a commemorar-se es desconeix; consta el l'arxiu Berguerdà que en l'any 1725 el notari José Altarriba posseïa un certificat de la celebració de la Bulla de l'any 1715.
* La Patum només se celebra per Corpus, i ocasionalment per algun motiu rellevant.

1771 a Reus:

* Hi ha referències del diables de Reus del desembre de 1771 per les festes en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia; així mateix succeeix en el maig de 1788.
* 1792, en el trasllat de la Mare de Déu de Misericòrdia.
* 1816, en honor de la Mare de Déu de Misericòrdia, coincidint amb la Festa Major de Sant Pere.
* 1825, en acció de gràcies a la Verge per salvar a la ciutat d'una epidèmia.
* 1843, per les festes en honor de la reina Isabel II.
* 1845, acompanyant a la processó de trasllat de la Mare de Déu.
* 1850, per les festes en honor a la Mare de Déu de Misericòrdia i de Sant Pere.
* 1852, celebració pel feliç part de la reina.
* 1854, en agraïment per haver-se lliurat la ciutat de la mortaldat d'una epidèmia de còlera.
* 1860, paticipen els diables en les festes del Carnestoltes.
* 1880, commemorant les festes del barri de Jesús.
* 1885, en ocasió del trasllat de la Mare de Déu de Misericòrdia al seu santuari.
* 1892, glorificant els 300 anys de l'Aparició de la Mare de Déu de Misericòrdia.
* 1893, en ocasió de l'enterrament del Carnestoltes.

1803 a Valls:

* Documentacions diverses citen durant el maig de 1803 el Ball de Diables a Valls amb motiu de les festes de Sant Francesc.

1832 a la 1ª Festa Major de Vilanova i la Geltrú:

* Fins el 1832, els diables vilanovins custodiaven el Drac; per la Festa Major d'aquest any, apareixen ja organitzats en forma de Ball de Diables amb parlaments.
* Posteriorment els diables van actuar de forma constant i regular tret d'algun cas insòlit, ja fóssin epidèmies del colèra (1854), o bè per manca de carretilles, el 1855, o també a causa de la guerra de Cuba, l'any 1870.

1846 a l'Arboç:

Les anotacions històriques en l'Arxiu arbocenc de la Vila ens aporten referències que acrediten l'existència de diables des de l'any 1846, malgrat que el seu origen és molt anterior, ateses les declaracions d'Agustí Romagosa i Plana, veí de l'Arboç.

* 1876, en el programa de les festes se cita el ball de diables, entre altres balls i danses, que efectuaven les seves actuacions davant de l'Ajuntament.
* 1887, consta en l'Arxiu Municipal la participació dels diables per la Festa Major d'aquell any.

1849 a Torredembarra:

* Diferents publicacions periodístiques acrediten el Ball de Diables en aquestes dates.
* El Diario de Barcelona, anuncia la participació del diable per les Festes Major de 1849 i de 1853.
* El Diario de Tarragona informa de l'actuació del ball de diables per la Festa Major de 1883.

1850 a les Borges del Camp:

La tradició d'anar a buscar la Verge a l'ermita està documentada per primer cop l'any 1850, malgrat que se sospita que la tradició és de molt abans.

* Per la coronació de la Mare de Déu de la Riera, l'any 1916, es ratifica la sortida del ball amb la també participació de la colla del Ball de Diables de Reus.

1853 a Sitges:

Als comptes de la Festa Major d'aquest any es troba la primera referència escrita del Ball de Diables de Sitges. Més tard, en diverses anotacions consistorials es detalla el cost de posteriors actuacions, algunes de les quals daten de:

* 1858, hi ha un pagament de 12 duros i 10 rals per la sortida dels diables.
* 1860, la colla va llogar els vestits a la localitat de Vilafranca del Penedès, amb un cost de 4 duros i 4 rals.
* 1861, van participar en la processó per la nova ermita de Sant Sebastià.

1861 a Falset:

En el programa de la Festa Major d'aquest any apareix la intervenció del ball de diables.

* 1862, participació a les festes celebrades en honor a Santa Càndia.
* 1880, altre cop en el programa d'actes s'anuncia l'assistència dels diables entre altres.
* 1887, actuació del ball de diables commemorant les festes de Santa Càndia.

1863 Sant Quintí de Mediona:

La primera menció que es coneix dels diables d'aquesta localitat és de l'any 1863. En el comptes de la Festa Major, consta la despesa de carretilles i el cost de vestits pels diables.

* Se sap que l'any 1799 ja se celebrava la Festa Major, però es desconeix el tipus d'actes, balls i danses que s'hi feien.

1850 a Terrassa.

1861 a Riudoms.

1865 a Hostafrancs.

1869 a Porrera.

EL PRESENT

En la tradició del Ball de Diables es poden diferenciar tres èpoques. En un primer període, des de principi del segle XV fins a la fi de la invasió francesa a l'any 1814, el ball, va ser induït fonamentalment per un caire eclesiàstic, ja fossin processons, diades o festivals de Corpus, i també per aspectes polítics o estatals, tal com s'ha anomenat en el capítol anterior.

Una segona fase abarcaria des de finals de la guerra del francès fins a mitjans del segle XX. En aquest segon moment, els balls de diables amplien les seves sortides a esdeveniments civils com festes majors i carnestoltes, tot i que continuen assistint als actes polític-religiosos que els donaren origen.

Durant aquest període hi ha antecedents de l'aparició dels nous grups o colles de diables com: el 1850 a Terrassa, 1861 a Riudoms, 1865 a Hostafranc i 1869 a Porrera. Amb el curs del temps algunes d'aquestes colles s'han esvaït per sempre i d'altres han reaparegut després de més d'un segle d'eclipsi des de la seva formació.

Durant els anys que segueixen i fins les primeres recuperacions que culminen cap a 1978, cal parlar de dos moments.

En un primer moment que aniria dels anys vint fins la Guerra Civil, la tradició del ball de diables es va conservar per inèrcia i poc a poc anava decaient. En acabar la guerra, i malgrat els antagonismes, ja fossin personals, polítics o religiosos, s'inicià una reposició del ball dins la recuperació gloval de les festes a finals dels setanta.

El tercer període s'inicia en la decada dels anys vuitanta i coincideix amb l'època de reinvindicació i recuperació de les antigues festes populars, arreu de Catalunya.

L'ànim en la recerca i l'estudi de les tradicions popular, afavorida per les administracions locals, fomenta la creació de nous grups dinamitzadors, donant a la festa pública de carrer un protagonisme cultural i social quasi bé perdut fins aleshores.

L'organització del "correfoc" per la Festa Major de la Mercè a Barcelona, duu al cercavila de la ciutat nombroses colles tradicionals de diables. Per a una part del públic, va ésser un record complaent i entranyable; per a molts d'altres fou un esdeveniment nou, fantàstic i engrescador. Tot plegat un succés suficientment incitador i encoratjador per forjar nous grups.

D'altra banda, la iniciativa per part d'una històrica colla del ball de diables, la de l'Arboç del Penedès, en constituir la primera Trobada de Diables de Catalunya, per Sant Joan de 1981, és un altre motiu que contribueix a fomentar noves colles.

En aquest i ja últim període, que es pot considerar una època pletòrica pel que fa al ball de diables, apareixen arreu de Catalunya un nombre força important de noves colles de diables i altres elements de foc amb una clara inspiració en els models històrics.

Avui dia no és gens estrany que en una mateixa localitat hi hagi més d'una colla de diables, dracs i d'altre bestiari.

Pel que fa a les característiques dels grups de Ball de Diables, hi ha dues variants amb una configuració i una dinàmica ben diferenciades.

Per una banda hi ha un model amb extructura teatral. És el cas del ball de diables amb parlaments, característic del Penedès, Garraf i el Camp de Tarragona, en què hi ha una personificació dramàtica representant la rivalitat del bé i del mal amb uns personatges ben definits com ara Llucifer, la Diablessa, l'Arcàngel Miquel i altres diables que només reciten arengues critíques i versots satírics dels esdeveniments socials i polítics contemporanis de la localitat.

D'altra banda hi ha el ball de diables sense parlaments com és el cas del Baix Camp i el Priorat. Els caracteritza l'absència per complet d'una representació de ball parlat, així com també d'un nombre estable i concret dels seus components. El seu àmbit preferent és el de les celebracions cíviques, alguna processó religiosa o també en els solemnes trasllats d'algunes verges, com la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus o bé la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp.

FESTA DE FOC I GRESCA

El foc, com a símbol remot, sempre ha estat un element universal i estrany que ha suscitat inquietud; també és extraordinari perquè genera esverament; així mateix és insòlid, doncs, produeix il·lusió en un món quimèric.

El foc ha format part des de temps immemorials de la nostra cultura. Tenim focs diversos i ben diferents. Alguns són de caràcter isotèric; el foc purificador (el del purgatori), el castigador (el de l'infern). D'altres, menys represius i censurables, encara que igual d'incandescests, resulten però molt més fantàstics, populars i divertits. Sencillament són els Focs Festius. Aquests tipus de focs, són un exponent protagonista en la projecció de mites, creences i rituals de nombroses llegendes folklòriques. Arreu de Catalunya hi ha diversitat de festes populars i tradicionals on el foc assoleix el protagonisme expressiu de la celebració.

La pólvora, invent xinès que data del s. XII, portada a Europa pels àrabs, és el suport pirotècnic dels focs d'artifici; aquests, concebuts inicialment per festejar qualsevol motiu solemne, donaven, i encara donen un caire majestuós i espectacular a tot faïment, acte o festivitat, què es vulgui commemorar.

El foc és un vincle fermament associat al món del dimoni. El tirar foc, és un fet característic, d'indiscutible lligam, en les colles de Balls de Diables. Aquest col·lectiu, entusiasta, divertit i amb gresca com cap, és el sobirà d'una festa que està plena d'olor a pòlvora, de sinuoses boirades de fum només diluïdes per una lluminària d'espurnes incandescents. L'esclat del tro, la lluentor del foc, el fum i el remoreig dels tabals creen un ambient ensordidor i acceleren les vibracions fins a tal punt que ens trobem immersos i atrapats en una sensació que ens domina, que ens emborratxa i acoquina. La ignició dels petards fa sentir ràpides i fulgurants emocions; efímers instants visuals de foc, turbats només pel fort espetec de les carretilles i pel persistent so dels tabals. L'escena s'imposa per si mateixa, l'efecte és indescriptible; en la foscor, siluetes amb banyes dansen i salten enmig d'un diluvi de foc en un ambient irrespirable de suor i pólvora cremada. Tanmateix el diable està emparat de la ignició pirotècnica per un vestit. Aquest, confeccionat amb roba de sac o bé d'un teixit gruixut de cotó, protegeix dels esquitxos incandescents; així mateix duen uns ornaments, cosits uns i puntats altres segons l'ús de cada colla, que representen figures infernals, animals o vegetals. Antigament la indumentària era de lloguer; avui dia alguns són de propietat consistorial i altres, particulars de cadascun dels components de la colla.

En essència, quan a la festa dels diables no existeix cap interpretació teatral del ball parlat, hi ha d'altres formes de representació conegudes pels noms de: Cercavila - Correfoc - Carretillada i per últim l'Encessa Conjunta .

Pel que fa al Cercavila, direm que és una actuació pels carrers de la Vila de les colles de Diables. En el recorregut, els dimonis que avancen en formació de marxa, disparen carretilles enmig d'un públic passiu que davant del poderós tro de la carretilla encongeix el cor fent un saltiró, o bé emmudeix de sobte el xivarri i l'aldarull d'un auditori que observa bocabadat el pas de la comitiva clausurada pels diables tabalers de la colla.

Al Correfoc, com al cercavila, pot actuar pels carrers de la vila una sola colla o bé d'altres colles convidades. El públic, majoritàriament jove, participa en la festa de manera molt més activa. La detonació de la carretilla i el plujim de roents guspires encoratgen amb ànim a saltar i a ballar a una adolescent i excitada concurrència, compartint amb els banyuts diables la xerinoia amb apassionat entusiasme enmig de xiscles, trons i focs d'artifici.

La Carretillada és una encesa conjunta de tots els diables; aquests es disposen en cercle amb les maces carregades al máxim de la seva capacitat, fent una roda de paraigües de foc que gira de forma continuada, produint amb la descàrrega de les seves carretilles un núvol llampegant i sorollós.

Per acabar l'Encesa conjunta, és el punt culminant de l'actuació. Els diables s'apinyen al voltant del punt d'encesa i a la veu de foc!!! encenen els seus sortidors mentre obren la rotllana fins a restar en cercle. Llavors el cel s'omple d'una llum blanca i vertical amb mil esquitxos incandescents, ressaltant en la foscor de la nit una cortina pirotècnica i una forta tronada "dimonial" que, units al repicar seguit i enèrgic dels tabals com a música de fons, dóna a la cloenda una aparença esplèndida i vistosa.