hist˛ria
   
 
     
  QUAN ELS DIABLES PARLEN. Per Joan Morales
Extret de La Roda del Temps, revista d'estudis i divulgació de l'Horta Nord
 
     
 

(…) L’arrel de la prolífica presència demoníaca en el nostre folklore popular es perd en la llunyania del temps. En un principi, el culte a la vegetació i a la natura, que s’escau en una data tan assenyalada com el solstici d’estiu, es confon amb el culte al sol. I per derivació, al foc. Aquest, en un passat pre-romà, va ser entés com un principi energètic vital, i encara ho és avui amb l’afició a les fogueres que s’escampen per tot arreu la nit de Sant Joan. Més endavant, grecs i romans miraven d’explicar-se les característiques particulars del seu nom físic i social atribuint a cada fenomen trets mitològics o fantàstics, i és de suposar que llurs propostes foren esteses a bona part de la Mediterrània. En aquest sentit, pel que fa al dimoni, i més concretament a Llucifer, la mitologia antiga el barrejà amb personificacions lluminoses i resplendents que habitaven a les mítiques i equívoques zones inferiors. En aquestes zones els romans també col·locaren Vulcà, déu del foc i la forja, i nosaltres hi situem les calderes d’en Pere Botero. Originàriament, la iconografia d’aquesta figura diabòlica circulava entre la forma humana i la zoologia més exòtica: rats-penats, llangardaixos, serps… En el procés de romanització, l’Església esdevingué cada vegada més forta i persuasiva, i lentament s’apropià tant de la simbologia popular com dels seus ritus.
No se sap ben bé com, durant l’Edat Mitjana els exèrcits de diables locals emergien a la superfície, aparegueren a les esglésies, als actes religiosos i a les processons. Al respecte, cal remarcar que reculls i costumaris no dubten a assenyalar els Paísos Catalans com a terra de diables. Fins i tot la tradició ha fet algunes poblacions famoses per la quantitat i qualitat dels seus diables o dimonis. Podíem citar els balls de diables de moltes viles del Penedès, el Garraf, el Baix Camp i d’altres comarques que darrerament han manifestat el seu afecte diabòlic. També, de dimonis, en trobem al Pirineu, a la Patum de Berga, als Ports de Morella i a les festes mallorquines de sa Pobla i Albaida, i molts d’altres. El cas que ens interessa ara és el dels balls de diables.
Així doncs, el “ball”, tal com es coneix ara, és la reminiscència d’una antiga representació plàstica de la lluita entre el bé, prefigurat per l’àngel, i el mal, encarnat pels personatges vestits de dimoni. Amb el temps, els balls han evolucionat cap a dues formes distintes –com també ho feren en el seu dia els “balls de valencians”, que per una banda originaren els castells i per una altra s’han mantingut com a Moixerangues- i en uns casos mantenen les versificacions i els parlaments d’en Llucifer i sant Miquel juntament amb alguns versots de caire satíric, i en uns altres s’han quedat en la simple representació, sense alocucions, del ball dels diables per festes, cercaviles i processons. Aquesta tipologia, que havien servit els primers estudis contemporanis de la nostra tradició cultural, a finals del segle passat, ha quedat bandejada a favor d’una altra divisió –i d’un altre debat- que avui dia té més urgència, la de colles històriques i colles noves. I és que l’impressionant creixement dels grups de foc d’ençà de la decada dels setanta al nostre país ha arraconat la qüestió dels balls de diables parlats i no-parlats. No obstant, des del punt de vista de l’estructura del ball, la primera classificació continua tenint més rellevància.
El ball de diables és una manifestació del folklore que, històricament, només era present en comarques com el Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat. En els últims anys, com ja hem comentat, ha experimentat una notable expansió i a hores d’ara es practica, amb variants més o menys pròximes al model tradicional, en molts altres indrets, inclòs el País Valencià. Els seus components caminen o salten sota el foc de les carretilles, que es coloquen en un clau llarg a l’estrem d’una maça i que un cop enceses produeixen en girar l’efecte paraigua de foc que caracteritza els balls de diables.
En la tradició, podem diferenciar dos grans models pel que fa a les característiques del ball. El primer, el trobem principalment a les comarques del Penedès, el Garraf i part de l’Alt Camp; el segon, al Baix Camp i al Priorat. Les variants del ball corresponen a l’estructura i dinàmica de les colles, la definició de personatges i la tècnica de confecció de la indumentària. El fet, però, que ens permet establir aquesta distinció és, fonamentalment, l’existència d’un text representat del ball. A partir de l’existència d’aquesta representació, que figura l’enfrontament entre el bé i el mal i en el qual els diables són derrotats per un àngel, els balls dels tipus que anomenarem penedesenc s’organitzen en colles formades per un nombre determinat de components, amb uns personatges definits que bàsicament són Llucifer, sant Miquel, la diablessa, l’àngel i la resta de diables –generalment, dos timbalers i deu diables.
Els vestits són fets amb roba gruixuda de sac, amb motius decoratius pintats i són semblants, menys el de Llucifer i la diablessa, que porten una indumentària que els identifica. Llucifer duu capa i un barret amb banyes que imita el d’alguna dignitat eclesiàstica (una tiara, una mitra…). La diablessa, amb faldilles i barret, és interpretada per un home. L’àngel va vestit de blanc, amb un escut i una espasa a la mà. Cada diable, per la seua banda, porta una maça, a excepció de Llucifer, que porta un ceptrot, en el qual pot colocar un bon nombre de carretilles. L’acompanyament dels diables és fet amb tabals. Per últim, cal asenyalar que els balls de diables penedesencs formen part de les comitives de festa major, juntament amb els gegants, els bastoners o altres danses. A més de la representació del ball parlat, els diables reciten versots satírics, que canvien cada any, sobre persones i esdeveniments d’actualitat a la població. Però no tenen costum, llevat d’ocasions excepcionals o puntuals, de fer sortides obertes en altres indrets que no siguin el de la pròpia vila. La participació, doncs, en correfocs i festes majors d’altres municipis la realitzen, bàsicament les colles noves.
Per una altra banda, els balls de diables de les comarques del Baix Camp i el Priorat van tenir, potser en altres temps, una dinàmica semblant als penedesencs. Durant l’etapa en què el ball de diables reusenc va estar vinculat al gremi de boters (fins al primer terç del segle passat) sabem que hi havia representació del ball parlat, però es va perdre. Allò que ha caracteritzat, almenys pel que fa al segle XIX, el ball de diables en aquest àmbit geogràfic ha estat la inexistència d’una escenificació. El ball consisteix a evolucionar disparant un gran nombre de carretilles, sense cap mena de coreografia. En moltes poblacions no hi consta acompanyament musical. A Reus, al segle XVIII, hi ha documentada la utilització de timbals per acompanyar el ball de diables. Es coneix també l’anomenat ball de sant Miquel, que correspon temàticament al de diables. Aquest, però, s’havia representat sempre, pel que sabem, de forma independent al ball de diables. No hi ha notícies que les colles del Baix Camp o del Priorat diguessin versots. Hi ha tanmateix, un personatge, el diable burlesc, que apareix a la majoria de balls parlats i que és formalment idèntic al del ball de diables. Com a consequència de la manca d’una representació, es constata l’absència de personatges definits dins el ball, amb un nombre variable de components en cada sortida. Un altre aspecte destacable és que en aquestes colles històriques que no escenifiquen, cada diable porta les seves carretilles en un sarró o civader i tans sols ocasionalment en sortides de recorregut considerable hi participen ajudants que duen els civaders. Quant als vestits, són de roba gruixuda, antigament sac de lli, amb motius decoratius retallats –no pintats- en roba i cosits al damunt de la base.
L’evolució dels diables com a ball parlat ha estat aquesta: una lluita ritual en la qual cada cop hi van anar guanyant més els elements espectaculars (la pirotècnia) i hi van anar perdent pes els aspectes doctrinals (els mateixos parlaments), que van esdevenint esquemàtics i perdent bona part del seu contingut, quan se substitueixen per fragments satírics, de paròdia de l’actualitat. Una evolució que es feu més evident amb la castellanització dels parlaments al segle XIX i que ha arribat a ser aclaparadora avui dia quan, tret de les colles de l’Arboç, Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Sitges i Sant Quintí de Mediona –precisament els balls més antics-, la gran majoria de grups de diables, especialment els de nova creació, són muts.
El ball de diables, per tant, forma part d’una llarga i complexa tradició, d’una manera d’entendre la festa al carrer, de desenvolupar un model concret de teatre popular. Per això el diables són molt més que foc, soroll, llum i gresca. Són, també, el record d’una dramatúrgia medieval, l’evolució d’una lluita entre el bé i el mal. I, si bé hem de celebrar el seu floreixement actual, no seria sobrer de reivindicar-ne la recuperació del seu esperit inicial. Per a quan els balls de dimonis parlats?

 
     
Dubtes i/o més info: 626649047 Enric     625078155 Quique       info@dimonispv.cat